La Font del Gat ampolla

BLANC

La Font del Gat

Comprar

Capítulo I


Em vaig adonar que potser mai el trobaria o pitjor encara, que potser no existia. Des de ben petit el meu avi m’havia explicat com el va descobrir. Va ser de casualtat. Ell tenía onze anys i jugava amb els amics al carrer. S’amagava d’un noi malparit que sempre l’empaitava. Corría sense rumb i ja no sabia quins carrers travessava, si pujava o baixava. Recorda que quan va girar en un revolt, les cames no el van acompanyar i va caure.

Quan es va aixecar per continuar, no va reconèixer el carrer. Era estret i costerut. Els terrats de les cases estaven als baixos, els veíns caminaven cap enrere i no s’ ensopegaven amb res. Era com si tinguessin ulls a l’esquena. En el rellotge de l’aparador de la botiga de queviures els minuts corrien a l’inrevés. Quan va sortir a jugar eren les set de la tarda però aquell rellotge marcava les dotze del migdia. La gent vestía d’estiu però era gener.

El meu avi estava embadalit. Jo m´hauria acollonit però ell sempre deia que aquella gent irradiava bon rotllo i que el carrer convidava a quedar-s’hi a viure.

En un tram de la vorera un grup de gent menjava i bebia al voltant d’una taula rodona. Un nen de l’edat del meu avi se li va acostar i el va convidar a menjar alguna cosa. Passats uns minuts es va adonar d’una cosa inquietant, els nens es comportaven com adults i els adults com nens…