Refugi 307 ampolla

NEGRE JOVE AMB CRIANÇA

Refugi 307

Comprar

Capítulo I


I si tot el que diem al llarg de la vida es fés realitat? Era el que m’acabava de passar.

Desenes de persones igual de desconcertades que jo mirant-me expectants i esperant instruccions. Necessitava beure un cafè i menjar alguna cosa. Mentre em prenia el primer glop un home em va interrogar. Volia saber com havia anat a parar a casa meva. L’última cosa que ell recordava era estar fent l’amor amb la seva dona al seu llit en un poble d´Àvila i ara era aquí, al Poble Sec. Vaig empassar-me un altre glop i li vaig respondre que no tenia ni punyetera idea. Ningú no sabia com havia arribat fins aquí. Un missatger amb el casc posat em va acusar de segrestar-los. Insistía en saber quin era el rescat pel seu allíberament. En escoltar la pregunta gairebé m’ennuego amb l’últm tros d’ensaimada.

Vaig començar a cagar-me, literal i figuradament. Jo al lavabo necessito calma i amb tant de públic, ni parlar-ne. Necessitava enllestir l’assumpte, vaig obrir la porta del carrer i amablement, els vaig convidar a marxar. Però no volien. La mare que els va matricular! A veure si tenien la maleïda síndrome d’Estocolm i d’allà no els trauria mai! Després de molt de diàleg i de jurar i perjurar que jo era tan desconeixedor de la situació com ells, els vaig convèncer i van marxar tots….menys dos: el Naufal i la Palmira. Ell era un noi de treinta anys i ella una noia de setanta tres que van dir-me sense embuts que es quedaven a viure amb mi. I jo cagant-me…